Daud Khan Sadozai és membre de la nissaga reial dels fundadors de l’Afganistan. Aquesta condició principesca l’obligà a exiliar-se del país fa més de vint-i-cinc anys, quan el règim comunista pro-soviètic va abolir la monarquia. A banda de príncep Daud Khan és un dels millors intèrprets actuals del rubab, el llaüt nacional afganès, i des de l’exili a Colònia (Alemanya) lluita per preservar la tradició musical afganesa. Aprofitem la seva estada i concert a Banyoles per fer-li una emotiva i profunda entrevista.  El mestre Daud parla lentament, mastegant cada resposta amb paciència i saviesa. 

Quina particularitat té la música afganesa?

D’entrada cal dir que l’Afganistan abasta un ampli territori en el qual hi habiten molts pobles diferents, i cadascun d’ells aporta una música especial, uns ritmes i melodies específics. A més la música afganesa té una vocació mística i espiritual que es pot veure en molts aspectes: els músics de vegades ens asseiem junts per tocar i alguns d’ells entren en trànsit, feliços d’estar tocant aquesta música tan bella. Jo vaig aprendre a tocar el rubab amb el meu mestre, que era un dipositari del vell estil, tant clàssic com folklòric. En aquella època la majoria d’intèrprets de rubab ja només tocaven en orquestres mentre que jo i el meu mestre encara ho fèiem de la manera antiga, com a solistes, tocant a solo o a duo. A Kabul molta gent té tamburs i rubabs a casa i toca en privat només per donar-se el plaer de tocar música. Les altres músiques que ara estan sorgint a l’Afganistan són com les que es fan a tot el món, música moderna i electrònica, comercial i insubstancial, les que es veuen a través del satèl·lit o d’internet. I poc a poc la música i els instruments tradicionals van desapareixent en favor de la música moderna, perquè aquesta és molt més fàcil de tocar i aprendre. Per aprendre música tradicional necessites molts anys d’estudi, un ostad (mestre) i molta passió.

Existeixen connexions amb la música d’altres països de la zona, com ara l’Índia?
Evidentment. Som veïns de dos països amb cultures tan potents com l’Índia i l’Iran que ens han influït molt. Però també la cultura afganesa ha influït molt al seu torn aquestes civilitzacions tan poderoses. Només cal veure el cas del meu instrument, per exemple, el rubab, que des de l’Afganistan es va exportar a l’Índia, on es va convertir en un dels principals instruments indis, el sarod. El que passa és que l’Afganistan sempre va ser un lloc de guerres, per la meva terra hi van passar grans conqueridors com Alexandre Magne, Ghengis Khan o els anglesos. En canvi a l’Índia van tenir més temps per a la pau, l’art, la poesia. De fet hi ha comunitats afganeses a l’Índia des de fa més de 200 anys. El meu propi mestre de sarod a l’Índia, el gran Amjad Ali Khan, pertany a la sisena generació d’una família afganesa establerta a l’Índia.

El seu instrument, el rubab, és un símbol de la música popular afganesa i
vostè un dels seus darrers intèrprets. Suposo que la presència del seu fill i deixeble en el seu propi grup l’omple d’esperança.

Espero no ser l’últim intèrpret d’aquest instrument tan bell. Que els pares ensenyem als fills l’art musical és el procediment tradicional. El meu pare, encara que no tocava en concerts públics, era també intèrpret de rubab, i tocàvem junts a casa. Eren moments de gran plaer i felicitat. Ara jo també ensenyo al meu fill, però hi ha una gran diferència: abans els deixebles desitjàvem anar a veure el mestre per aprendre noves melodies, per saber tocar millor, conèixer noves tècniques i ornaments. Ara és a l’inrevés: sóc jo qui ha de perseguir el meu fill i aconseguir que deixi l’internet i els videojocs per dedicar-se un moment al rubab.

 
És inevitable passar de la música a la situació del seu país. La música, com qualsevol altra manifestació artística, fou perseguida pels talibans. Cremaven els seus instruments, però vostès els enterraven per salvar-los, tot esperant una època millor. Vostè mateix viu a l’exili i ensenya al seu fill tot allò que vostè va aprendre al seu país. S’ha imposat a vostè mateix la missió de conservar el llegat tradicional?

Per mi és una alegria indescriptible que alumnes de països com Alemanya, Espanya o Itàlia vinguin a mi per aprendre a tocar un instrument afganès, i estic segur que aquesta música no morirà, perquè es art autèntic i l’art vertader mai no mor. El meu desig seria, un dia que tingui temps, escriure un llibre sobre la tècnica, l’estil i la màgia del meu instrument i la meva música, a mode de testament artístic. És que a més sóc constructor de rubabs i s’ha oblidat el mode tradicional de fabricar-los: els que es fan avui en dia sonen com violins europeus!

  
Està pròxima aquesta “època millor" per a la seva gent? La guerra i la intervenció internacional han ajudat realment a aconseguir-ho? Pateix l’Afganistan un cert oblit de l’opinió pública d’occident en comparació amb l’Iraq?
Malgrat tot sóc optimista sobre el futur del meu país, i sé que allí la gent jove cada cop s’interessa més per la cultura tradicional, per la nostra identitat cultural; hi ha fundacions com la de l’Aga Khan que lluiten per mantenir viva la nostra cultura tradicional. Per altre banda la presència de tropes occidentals serà bona només si ajuden realment a la reconstrucció del país i no a guerrejar.

Què n’opina d’Europa i la seva forma d’assumir la immigració?
Sé que no és un tema fàcil per jo particularment només puc estar agraït de com m’han rebut a Europa i de l’oportunitat que m’han donat de tocar davant auditoris com el de Banyoles, que demostren un gran “adhab” (respecte), un concepte fonamental en la nostra tradició.

 
La música és una bandera d’esperança. Què sent quan toca la música
de Kabul davant una audiència com la de Banyoles, que en bona part desconeix la seva tradició?

Al final tots tenim les mateixes set notes... Si no t’agrada la música no t’agradarà la música afganesa, però si tanques els ulls i obres l’ànima i el cervell la sentiràs com a pròpia i gens estranya. Jo mateix mai no vaig poder visitar Herat abans d’exiliar-me i toco la seva música estremint-me d’emoció cada vegada.