Presentació del 4r concert del Cicle al Teatre de l'Aurora.

En Guillem Martí ens fa la presentació del Concert del quartet Altimira.
30/05/2014

 

Hi ha evidències documentades de que Haydn i Mozart es conegueren personalment durant la dècada de 1780. Menys evident, però molt probable, és que un d’aquests encontres consistís en una vetllada de música de cambra. L'anècdota és suggeridora. Imaginem-nos a Haydn al violí i a Mozart a la viola: qui proposaria el repertori a interpretar? Quins comentaris farien entre peça i peça? Serien conscients els presents del privilegi que el destí els havia regalat?

 

El cert és que el gènere cambrístic, i molt especialment el quartet de corda, des d’aquella època es pot entendre com un diàleg entre els mateixos intèrprets, els quals fan alhora el paper d’emissors i de receptors de la música. No ens estranya, doncs, que Mozart escollís precisament la seva sèrie de sis quartets de corda publicats el 1785 per dedicar-los a Haydn. En la seva dedicatòria escriu:

 

Un pare que havia decidit enviar els seus fills a l'ample món va considerar que era el seu deure confiar-ne la protecció i orientació a un home molt cèlebre, especialment quan aquest darrer, en bona fortuna, era al mateix temps el seu millor amic. Heus aquí per tant, oh gran home i estimat amic, aquests sis fills meus. Són, en veritat, el fruit d'un llarg i laboriós treball, tot i que l'esperança que diversos amics em van inspirar em va animar, i m'enorgulleixo que aquests plançons serveixin per proporcionar consol algun dia. (...) Potser tinguis a bé rebre'ls amablement i ser el seu Pare, Guia i Amic!

 

L'últim d'aquests sis quartets és precisament el quartet en do major, que s'anomenà “de les dissonàncies” degut a la insòlita introducció del primer moviment que obrirà el concert del Quartet Altimira. I, per això, ens permetem donar-vos un consell: no arribeu tard al concert. En aquesta ocasió seria com no estar presents en l’explicació de la clau per entendre la trama d’una obra de teatre, o almenys allò que li dóna el seu significat més profund. Segurament, la lluminositat general del quartet "de les dissonàncies" sense aquesta obertura, curta però densa, tindria un altre sentit.

 

La tradició del quartet de Haydn i Mozart la continuà Beethoven amb els seus setze quartets. En la meitat d’aquesta producció està el quartet en mi bemoll major op. 74, anomenat “de les arpes” per l’ús dels pizzicatti en el primer allegro. Aquesta obra es publicà el 1809, el mateix any de la mort de Haydn, i serà l’últim quartet de Beethoven en el que els esquemes formals de la tradició abans esmentada es conserven de manera evident. Tot això abans d’endinsar-se en el món enigmàtic dels seus últims quartets de corda.

 

Guillem Martí

0 Comentaris
 
 
 
accés associacions
usuari:    clau:

 

avisos legals| disseny web disseny web
Xarxa de Músiques de Catalunya Joventuts Musicals de Catalunya