2. Qvinta Essençia: el sentir de mi sentido
Qvinta essençia és un grup vocal especialitzat en la polifonia del Renaixement espanyol, seleccionat pel Fringe Oude Muziek d’Utrecht 2008 i el Fringe de Barcelona 2009, s’origina a l’ESMUC sota el mestratge de prestigiosos intèrprets com Xavier Díaz-Latorre, Pedro Estevan, Lambert Climent i Lluís Villamajó.
El seu interès vers el repertori renaixentista espanyol ha guiat les seves primeres passes, conscients del ric patrimoni musical existent i encara no del tot conegut. Cal destacar els concerts realitzats al Fringe Oude Muizek d’Utrecht el 2008 i al Festival de Música Antiga Eloy Zapico, de Langreo, a Astúries. El maig de 2009 vàrem escoltar el seu programa de villanesques Estraña muestra d’amar, monogràfic de Francisco Guerrero, al festival de Monfaucon, a França. A més, varen estrenar obres del compositor italià G. Bassano (ca. 1560-1617) amb l’ensemble La Primavera dirigit per Clémence Comte. Dins del festival Antiqva de l’Obra social La Caixa varen estrenar el programa El sentir de mi sentido a Còrdova i Toledo.
Després del seu èxit al Fringe d’Utrecht varen ser convidats per l’organització Oude Muziek a una gira de set concerts per Holanda, en la qual varen presentar el programa de nadales Guiados son d’una estrella, el desembre de 2009. Aquest mateix programa es va interpretar al Ciclo Espacios Sonoros a Lorca, Calatrava i Caravaca de la Cruz, a Múrcia. Properament els escoltarem al Festival Soto del Real, a Madrid, al Festival de Música Antiga de Gijón i al Day of Early Music de Lieja, a Bèlgica. Enguany, a l’octubre, enregistraran el programa El sentir de mi sentido, amb el segell Cantus.
El sentir de mi sentido. Música i poesía de El Siglo de Oro español
El sentir de mi sentido intenta reflectir l’íntima unió entre la poesia i la música durant el Segle d’Or espanyol. S’ha fet una selecció de les peces a partir de textos d’alguns dels poetes més representatius de l’època, com ara Garcilaso, Boscán, Baltasar del Alcázar, Luis de Vivero i Gil Vicente. Hi trobem tant obres més italianitzades, basades en la nova mètrica (¡Oh más dura que mármol a mis quexas!, ¡Quán bienaventurado!, Claros y frescos ríos) com obres que mantenen l’antiga forma de la nadala o que continuen la tradició dels cançoners (Si no os hubiera mirado, ¿Qué sentís, corazón mío?, No me fyráis, madre), representen d’aquesta manera dues corrents que varen conviure a la Península durant el s. XVI. L’herència poètica del s. XV, tan apreciada durant el segle següent, queda reflectida en Jorge Manrique, el Comendador Escrivá, Garci Sánchez de Badajoz (poeta i músic), Jorge de Montemayor i Gregorio Silvestre, que personifiquen l’estret vincle que hi havia entre aquestes arts aquella època.
Les fonts musicals són diverses, destaquen el Cançoner de Medinaceli, la col·lecció més gran de repertori polifònic secular de finals del s. XVI. La majoria de les obres que conté són anònimes, tot i que hi apareixen noms com els de Pedro i Francisco Guerrero, Ceballos, Morata i Cebrián. Els textos són tots anònims, però s’han pogut identificar diversos autors.
Una altra obra de capital importància és la Recopilación de Sonetos y Villancicos a quatro y a cinco de Juan Vázquez, que gaudí de gran reconeixement en vida i del qual cal destacar l’extraordinari llenguatge expressiu.
Els cançoners de Calàbria i Casanetense també apareixen representats amb obres anònimes d’autoria atribuida a Morales (Si no os hubiera mirado) y F. Guerrero (Bárbara, yo soy tuyo), respectivament. En aquest darrer exemple, la forta amistat entre el jove Guerrero i el singular poeta Baltasar del Alcázar podria haver-los portat a col·laborar en aquesta peça de caràcter burleta.
Sense cap dubte, la viola de mà és l’instrument espanyol més característic d’aquest període i el que millor podria acompanyar aquest repertori, són diversos els intèrprets d’aquests instrument que varen agafar la poesia com a inspiració, des del poeta músic Luis de Milán a M. Fuenllana i E. Daza, en destaca A. Mudarra, els Tres libros de música en cifra para vihuela del qual inclouen diverses obres basades en textos de Manrique, Boscán i Garcilaso, entre altres.
El segle XVI va ser l’època de major esplendor d’Espanya tant en música com en literatura i, malgrat la decisiva influència italiana, els poetes i els músics espanyols intentaren mantenir alguns trets diferencials propis, defugint l’afectació i la sensualitat i buscant la gravetat i la sobrietat. Potser Garcilaso ens mostrarà l’essència: “¡Quán bienaventurado / aquél puede llamarse, / que con la dulce soledad se abraça...”
El sentir de mi sentido. Música i poesia d’El segle d’Or espanyol
Pedro Guerrero: ¡Oh, más dura que mármol a mis quexas!
(Garcilaso de la Vega)
Fray Juan Díaz: ¡Quíen me dixera, Elisa, vida mía!
(Garcilaso de la Vega)
Cristóbal de Morales: Si no os uviera mirado
(Boscán)
J. Vázquez: Si no os uviera mirado
(Luis de Vivero)
L. de Milán: Pavana y Romanesca
Anònim: Claros y frescos ríos
(Boscán)
A. Mudarra: Recuerde el alma dormida
(Jorge Manrique)
J. Vázquez: ¡Oh dulce contemplación!
(Garci Sánchez de Badajoz)
J. Vázquez: ¿Qué sentís, coraçón mío?
(Comendador Escrivá)
L. de Narváez: Conde Claros
F. de Guerrero: Bárbara, yo soy tuyo
(¿Baltasar de Alcázar?)
Rodrigo de Cevallos: ¡Quán bienaventurado!
(Garcilaso de la Vega)
Anònim: ¡Oh, dulce suspiro mío!
(Gregorio Silvestre)
J. Vázquez: Soledad tengo de ti
(Gil Vicente)
Intèrprets
Magdalena Padilla, soprano
Gabriel Díaz, alt
Francisco Fernández, tenor
Pablo Acosta, baríton
Pablo Zapico, vihuela
Durada concert: 1 hora
